Mentre caminava sota un cel gris, el vent va fer volar la seua melena cap enrere i el seu pas s'enfortia per dirigir-se en contra. La pluja va començar mullant el seu front i el seu nas, mentre les seues espatlles romanien ben seques.
De sobte, granets de gel es confonien amb la seua pell blanca i suau; i ràpidament es convertien en aigua per la calidesa de l'estima que l'embolcallava.
No hi havia somriuer més dolç que el seu, ni abraçada més tendra que la que ella podia poporcionar. No hi havia força més suau, ni vaivé més senzill que el que ella podia desencadenar mentre passava pel teu davant.
Ningú volia tornar a trpitjar les seues pejades.
2 comentaris:
Que wapet. En serio que m'agradat molt. Hem pareix que algú está molt bé en si mateixa...Preciosa descripció i un estil molt tendre i directe. Torna el fret, pero en el teu coret pareix que s'ha quedat la primavera.
Un altre éxit per a del.liri dels que et llegim.
Un beset Mireia.
Amazing picture!
Publica un comentari a l'entrada