dilluns, 10 de març del 2008

I...


I t'escric des del silenci que s'amaga rere una soca. Mentre l'entreval de la gent em neguiteja i l'arbre em protegeix.
I beure una mica d'aigua entre aquest paràgraf i el següent.
I he decidit assomar el cap per assegurar-me que ningú m'espia. L'apoteòsic xiuxiueig de la gent no aconsegueix desconcentrar-me, però em permet mantenir desperta la consciència d'estar acompanyada.
I el sol s'estampa contra la meua sabata; però em deixa escriure, sense enlluernar el meu full blanc.
I signaré amb un pseudònim per mantenir el teu dubte. I excitaré et teu esglai en obrir la bústia. I pujaràs les escales amb els ulls a terra i les mans a l'esquena. I respiraràs fons per seguir endavant.
Una abraçada.

1 comentari:

Mandragora ha dit...

Perfectament descrit, no podria haver sigut millor captat, soles la teua capacitat de transmetre el moment en l'entorn, podria i novament ho ha fet.

Com a carta personal está també bé, amb eixe tò intimista...Sort aquell/a per al qui va dirigit.