I caminant per una ciutat desconeguda va trobar un jardí on brillaven els pètals blancs. I la gespa verda era la sintonia que acompanyava aquella lluentor en una tarda fosca del mes de febrer.
Amb un compàs electronitzat per la velociatat necessària de les seues articulacions, vorejava aquell verger desert d'humanitat.
Tan insignificant davant dels arbres gegants i ramificats, es va fixar amb el seu petit detall sobre la terra humida per la pluja de la nit passada.
1 comentari:
Com sempre, excel.lent descripció del entorn, com sempre noves paraules que descriuen accions de persones, d'una manera brillant i interessantment nova. Eres una narradora meravellosa. Segueix així wapa.
PD: Lo de deixar-me a mitjes en el msn, hem fà RÀAAAAAAAABIA...ja sé que no es culpa teua, jeje. Chao
Publica un comentari a l'entrada