dimecres, 27 de febrer de 2008

Per un fil



Passejant per un fil, mentre el sol m'enlluernava els ulls i no em deixava veure, vaig pensar. I vaig descobrir que més enllà de l'obscuretat de les meues parpelles hi havia la lluentor d'un cel clar. Que reflectia els seus escassos núvol en l'aigua marina mentre contemplàvem l'horitzaó des d'un extrem del fil.
Mentre arrossegava els peus intentant no perdre l'equilibri, van tornar a caure estels assenyalant l'arribada de la fosca prominent. I el fil s'escurçava per conduir-me novament a casa.

diumenge, 24 de febrer de 2008

Ciutat desconeguda



I caminant per una ciutat desconeguda va trobar un jardí on brillaven els pètals blancs. I la gespa verda era la sintonia que acompanyava aquella lluentor en una tarda fosca del mes de febrer.

Amb un compàs electronitzat per la velociatat necessària de les seues articulacions, vorejava aquell verger desert d'humanitat.

Tan insignificant davant dels arbres gegants i ramificats, es va fixar amb el seu petit detall sobre la terra humida per la pluja de la nit passada.

dissabte, 23 de febrer de 2008

Il·lumina'm, dóna'm llum


Una llum, que estrena la fosca d'un cresol brut.

Com una bici, que estrena l'humitat d'un carrer mullat.

I la teva veu, que enceta la sonoritat d'aquest silenci.

divendres, 22 de febrer de 2008

Gairebé un atzucac

Carreró estret que t'atabala i et corprèn; que t'enganxa i et limita, en cert sentit, a seguir endavant. Desperta la cuiositat per descobrir i, alhora, la por frena el pas endavant. És curiós el "colash" de contradiccions en un espai tan simple i solitari.
S'hi troba l'altra cara de cada vida familiar. La reraguarda. L'òxid de cada família impregnat en la paret posterior de la vivenda.
Algun fuster que, fins i tot el diumenge per la tarda, ha decidit dedicar uns minuts a les seues manualitats, per no perdre el costum. Per avançar en el guany del jornal i sentir-se recompensat l'endemà, quan rebrà un grapadet de monedetes en negre.
I el mitjà de transport d'algú solitari que està de visita.

dijous, 21 de febrer de 2008

Instants


Et despertes i penses que el dia és vermell, carregat d'energia, eufòric i excitant. Tot ha estat portat a l'extrem, i no s'ha pogut suportar a llarg termini, era insostenible. Es troba a faltar l'estabilitat de l'aigua, i algun escrit que relaxe les percepcions de la sorpresa. D'altra forma, el dia serà esgotador, totalment.


Fes de cada jorn una escena suportable i sostenible. Carregada de roses vermelles.


dilluns, 18 de febrer de 2008

Amb pinces d'estendre roba


I amb pinces d'estendre roba queden cada dia penjades les històries quotidianes. Es ventilen amb la briseta procedent del mar Mediterrani mentre dues veïnes comenten el que deia el carnicer. A la Teresa li cau una pinça a la terrassa del costat, perquè en obrir-la ha botat i s'ha partit. A la Josepa no li arriba el fil per penjar el llençol de matrimoni.
Relats de cada dia, amb arguments tan simples i que tan d'interès desperten a la porta del carrer, quan cada matí la Carme escombra el carrer amb el batí i les sabates d'anar per casa.

dissabte, 16 de febrer de 2008

musica'm


La música és el conjunt ordenat o desordenat de sons
que et captiva la segona vegada

divendres, 15 de febrer de 2008

Alegra'm el dia

Allò que en diríem una somriure d'orella a orella. Perquè això és el més important en la vida. Des de que estic a Holanda, me n'he adonat que somric més quan ix el sol. Avui, ha estat un bon exemple.

I els estudis demostren que als països nòrdics abunda més la depresió degut a la climatologia.

Ara que he esmentat els somriures, fa dos dies, vaig anar amb Tom, Ryan i Julia (els meus companys de projecte) a preguntar alguns dubtes al professor Mr Dingemans. En acabar ens va dir: "Have I solved your problems?", i nosaltres vam afirmar: "Yes, of course". Llavors ell va remarcar: "So, smile". I els quatre membres del grup començarem a somriure. Així en Dingemans se sentia satisfet i complagut de la seua explicació.

Per tot això és tan important el dibuix, en la nostra cara, d'un parèntesi en horitzontal i amb els extrems mirant cap al Nord. Com aquesta lluna que tan poc il·lumina la nit qua hi és present, però que tan l'alegra.

dijous, 14 de febrer de 2008

Presentació del personatge

Mireia Cantó i Pastor
Em presentaré com a sinònim d’un ordre caòtic que t’empeny a endreçar. D’un ordre espontani que es desmunta a l’atzar. I d’un ordre estel·lar que desapareix amb la llum. I ara, aclariré que el meu objectiu no és redactar ni sintetitzar; ni negociar amb les meues línies la vostra imaginació. I d’imaginació en pot haver molta si t’has acostumat a ser espectador o espectadora de les mentides de la vida. Des de les quotidianitats del dia a dia fins els moments més esporàdics, sempre cap implicar un toc de creativitat i de suposició.